Hi ha moments en la vi da de tota dona, que marquen un abans i un després en el deveni r de la seva femi ni tat. Són moments ínti ms que vi vi m en la més absoluta clandesti ni tat, però que i rremei ablement ens causen un daltabai x i una profunda i i rreparable cri si s d’i denti tat.
El meu moment em va arri bar fa 5 anys i el vai g vi ure allà on cada di a es mesura no només l’engrandi ment d’un país, si nó on també es construei x amb entusi asme l’engrandi ment de les nostres vani tats. Efecti vament, el lloc on es va produi r el meu si sme personal, va ser... a peu d’obra.
Encara ara recordo com cami nava jo alegrement, traslladant la meva (gràci l) fi gura per una avi nguda sotmesa a les llei s de l’especulaci ó, quan davant meu vai g veure aquell exemplar úni c d’obrer, que carrega sobre les seves esquenes la pesada responsabi li tat de manteni r vi u l’envani ment femení. Uns metres més enllà, una altra femella travessava amb arrogànci a el que totes consi derem una prova de foc, i amb el cor encongi t, cami nava falsament segura cap al seu destí. En va sorti r ben parada. L’exemplar d’obrer, va executar amb èxi t la seva funci ó i va escopi r la corresponent galanteri a amb aplom. Després anava jo. No em separaven gai res metres del que seri a el meu i mproperi i vai g ai xecar el cap fi ngi nt i ndi ferènci a per amagar la falsa modèsti a que m’embargava. Vai g cami nar una, dues, tres passes fi ns a creuar la frontera de l’obra i ...res. Ni una paraula, ni un gest, ni una mi rada... Per pri mera vegada aquella transferènci a fi ns aleshores gai rebé ecosi stèmi ca, s’havi a truncat. Però per què? Per què? que di ri a aquell. Jo teni a 5 anys i un fi ll menys, encara estava en tot el dret de rebre la meva grolleri a personal. Però no va ser, ai xí que en aquell moment vai g deci di r fer el que tota dona en el meu lloc hauri a fet: apretar el pas per veure-li la cara a la de davant.
Ja no recordo més. Ni la cara ni el cul de la dona que m’havi a sotmès d’aquella manera tant brutal a un relleu generaci onal. La dona que amb la seva comparaci ó m’havi a llançat al forat de la i nvi si bi li tat. Una dona a la que també li arri barà el seu moment i que com ara jo, no s’expli ca per què cada cop que es mi ra al mi rall, aparei x algú que la sorprèn. Res a veure amb la fi gura que guardo en el meu i magi nari i que contràri ament a la del mi rall cada any crei x en bellesa i atracti u. Tres anys més i fi ns i tot hauré assoli t el to de pell de Beyoncé. No sí...ja ho di uen que la bellesa és a l’i nteri or. Els obrers d’aquest país poden callar el que vulgui n, però jo us asseguro que la vei g. I com que en aquesta vi da tot és qüesti ó de pràcti ca, jo m’exerci to en ai xò de mi rar endi ns a veure què hi trobo. I ja que preci sament aquests di es, algú que m’està ensenyant a vi suali tzar, he deci di t veure’m estupenda. Total, fi ns que no pengi una foto ni ngú podrà contradi r-me, i a més, qui n mal fai g.