martes, 18 de octubre de 2011

DIA 6


Ahir vaig sortir. Podria explicar que va ser una nit glamurosa, que el meu encant em va fer destacar entre la multitud nocturna i fins i tot podria explicar que vaig acabar lligant, però no és cert. Un irrefrenable impuls d’honestedat del que no aconsegueixo desempallegar-me’n , m’obliga a explicar la veritat del tema: i es que vaig acabar vomitant.
El pas dels anys no només ha macat el meu exterior, ha deteriorat les meves capacitats físiques i ha malmès la meva constitució, sinó que ara veig que també ha actuat sibil·linament en els meus òrgans interns que han decidit plantar-se davant les meves (esporàdiques) ingestes d’alcohol. El que abans em desinhibia, ara es converteix en humiliació al veure exposada la meva trista figura davant la tassa del vàter. Però millor no hi penseu... Prefereixo que us quedeu amb la imatge que heu elaborat de mi, imaginant que cada cop m’assemblo més a Beyoncé. Deixeu-ho així... perfecte.

Però hi ha més coses que també s’han anat deteriorat al meu voltat. Precisament ahir vaig coincidir amb un munt de (des)coneguts que voltaven passeig de gràcia amunt, vomitant com jo un descontent que se’ns ha instal·lat fa temps al ventre.
Suposo que com jo faig quan la cosa m’agafa al llit, primer espero ben quieteta a veure si dissimulant el malestar se’m passa, però arriba un moment en que tots sabem que o bé un s’aixeca i ho treu, o allò no es resoldrà de cap manera. I així estàvem tots, fent-nos passar la ressaca de tantes ingestes obligades que ens han acabat provocant un bon tall de digestió. I ara resulta que no els agrada que vomitem perquè embrutem els carrers. No si... jo ja ho entenc, però aleshores que algú busqui una solució amb forma de vàter perquè pugui marxar la porqueria un cop tirem de la cadena. Si en el fons això és l’únic que demanem, un vàter i una cadena per poder fer desaparèixer tot allò que a poc a poc ens hem anat empassant i que ara ja no sabem on coi fotre’ns. Tampoc és tant difícil d’entendre, no?

A mi de petita el meu pare m’explicava que d’això se’n deia fer net. També m’explicava altres coses, com que de gran podia ser el que volgués, que havia de confiar en els demés, que si estudiava i aprenia podria tenir un bon futur, que en aquesta vida ens havíem de respectar, i que no deixés de somiar per aconseguir un món millor. Això m’ho deien a mi i ara jo ho repeteixo als meus fills en forma de mantra. El problema és que a part d’això també els he d’explicar què hi fa tota aquesta gent cridant al carrer, per què al veí del sisè l’han fet fora del pis o per què al germà de la seva millor amiga l’han hagut de treure de l’escola perquè el pare s’ha quedat sense feina. I els ho explico com puc. Fins i tot els explico que avui la mama fa mala cara perquè (com que no està acostumada a beure) ha barrejat un parell de líquids que no son bons. I ells m’escolten, i em miren, i ens escolten i ens miren... I jo segueixo repetint el meu mantra però no sé què passa que cada cop em sona més fluixet. Però ells encara em miren amb els ulls plens d’il·lusió i jo els dic que sí, que el món és meravellós i que quan siguin grans podran fer el que vulguin. Fins i tot podran sortir de nit, destacar entre la multitud nocturna i acabar lligant. Però hi ha una cosa que no els explico i que jo sé. I és la por que sento quan em punxa el ventre i  penso que malgrat m’esforci a seguir fent arcades, ni el seu pare ni jo aconseguim treure-ho tot i ells hagin de seguir vomitant. Això sí que em fa por. I pena. De què haurà servit aleshores tot plegat?

martes, 4 de octubre de 2011

DIA 5


Hi ha una cosa bona d’envellir, i és que hi ets. I si ja portes per aquí una bona temporada, tot això que tens. El que has fet, ja no t’ho treu ningú, i el que et falta, tu sabràs si encara hi ets a temps. La qüestió és celebrar que de moment hem aguantat amb alegria tot el que fins ara ens ha caigut a sobre, i desitjar que el que ha de venir no ens agafi amb els pixats al ventre. El que ens sobra sempre és millor deixar-ho anar, no fos cas que pel fet d’anar massa atapeïts no ens vinguessin totes aquelles coses bones que la vida ens ha de regalar. Perquè la vida regala sí, de tot, també, i la gràcia està en anar entomant-ho de cara amb l’única voluntat que tot plegat acabi bé.

A mi la vida me n’ha portat de tots colors, i avui que toca dir que em faig gran, celebro cada una de les tonalitats del meu arc iris particular. Sense el negre no veuria el blanc i, igual que a la natura ens cal de pluja i sol per poder veure la bonica il·lusió cromàtica, a la vida ens calen certes dosis d’alegria i plor per anar donant forma a tot allò que en el fons ens acaba dibuixant. Si és que tot és qüestió d’observar... i en sabem tant poc.

Però en això de mirar jo ja n’he après una mica. Veig les coses passar i les coses que em passen, i el problema el tinc a l’hora de distingir quines són les unes i quines les altres. Les que em passen, les passo com puc i les que veig passar, amb els anys he après a no mirar-les. El que sí que encara mantinc, és l’esperança de que al final del meu acolorit camí hi tinc enterrada una olla plena de ves a saber què que m’espera. I amb aquesta il·lusió vaig fent via. Xino-xano a vegades, de pressa o fins i tot d’esquena. A la vida tant li és que ens hi posem de cul que ella no s’espera. Va passant per sobre nostre i si enlloc de fer l’orni fent veure que la cosa no va amb nosaltres, aprenguéssim a mirar-la, potser hi podríem aprendre alguna cosa. Qui sap, tant de bo si m’hi fixo molt avui, podré corregir allò que vaig espatllar la setmana passada. I demà... Al demà tant sols li demano que arribi, de la resta ja me n’ocuparé com pugui. Perquè si una cosa m’ha ensenyat el pas del temps és a espavilar-me i que coi, tampoc és tant difícil. L’únic que cal és posar-hi una mica de ganes. I d’això, d’això si que no me’n falten.