“No ho vull fer,
em fa fàstic, i a més és una marranada”. Amb aquesta frase el meu fill petit
dóna per acabada la seva argumentació sobre el per què no vol netejar-se el cul
tot sol. I coi, penso que la criatura té raó. És molt millor deixar-se caure
suaument en braços d’algú que executarà la feina amb delicadesa i determinació.
Per què ho ha de canviar si porta tota la vida fent-ho així? Però just aquí
entra en joc un dels meus tren topics preferits i deixo anar allò de:
perquè ja ets gran! I pam, acte seguit la criatura en qüestió dedu eix que fer-se gran equival a haver de fer tot un
seguit d’actes menyspreables, desagradables, humiliants i de gust dubtós.
Ahir algú em va
dir que en un article un altre escrivia que “fer-se gran és acceptar que un té
enemics”. Ai caram, això de créixer es complica. I m’ho diuen ara que estic a
punt de canviar el dígit de les desenes que acumulo. Però potser sí que tenen
raó.
Quan aixeco el
cap i miro al voltant, veig gent que crida, que protesta i rondina. Veig i sento
persones que es manifesten tot corrent el risc de guanyar-se més d’un enemic.
Els miro a un costat i a un altre i una punxada d’orgull em pinça el ventre.
S’estan fent grans!
Però igual que el
meu fill petit ha acabat comprenent que és millor embrutar-se sol, que estar-se
amb el cul enlaire esperant que vingui un altre a resoldre la cosa, jo he entès
que fer-se gran implica més d’un disgust. No en faré una llista per no quedar
en evidència, però del patracol de coses que m’ha tocat assumir, n’hi ha una
que l’hauríem de desitjar tant com el carnet de conduir: el dret a
transformar-nos.
“Tot el que es
queda quiet tendeix al desequilibri”. I senyors, si el mateix univers no para
de moure’s, lícit és que nosaltres vulguem fer un pas. Al capdavall caminar
sempre ens portarà endavant. Fàcil no ho és, al meu fill també li costa, però d’entre
les meves assignatures preferides, l’excel·lent me’l reservo en “teoria i
pràctica del canvi”.
No és casualitat
que en el meu diccionari particular, moviment sigui sinònim de vida. Així que... passet a passet...
Per molts
anys!