DIA 30

Mai ningú m’ha preguntat el per què d’aquest blog. Ben fet. D’entrada revela que tampoc sou tan curiosos, i això és bo. Sempre he pensat que de res valia saber el que un altre no et volia explicar, però ves per on avui tinc ganes de compartir-ho. Algú m’hi ha fet pensar. 

La cosa és senzilla. Visualitzeu-me esquivant tota mena d’obstacles arrossegant pel carrer una nena de tres anys, mentre un menut d’any i mig em penja al coll i tot plegat executat en un temps record que correspon a la distància impossible que hi havia entre les seves dues escoles. Si a això hi afegiu que una de les criatures va aprendre a parlar per poder comunicar-nos que no li agradava dormir (cosa que ja sabíem), que l’altre no tenia cap intenció de deixar el que considerava el “seu” pit, que el pare de tots plegats estava treballant tan lluny que vam aprofitar per explicar als petits allò de que quan aquí és de nit, allà és de dia, i que servidora (en època pre-cataclisme universal) treballava en una sèrie diària de ritme frenètic, comprendreu que només tenia una sortida: deixar-ho aquí, i mirar d’arreglar el desgabell en una altra vida.

La reflexió era prou sensata però per allò de que una és exigent de mena i que a les senyoretes de l’era post-feminista se’ns ha educat fent-nos creure que podem amb tot (mal negoci hem fet, ja us ho dic ara), vaig tirar endavant fotent-m’ho tot en aquella part de l’esquena on hi tinc l’hèrnia.

Jo aleshores dormia poc, rondinava molt, plorava un xic i segurament a algun dels meus personatges se li escapaven massa “cagundenas”. Però per sobre de tot, el que més feia era disculpar-me. “Ho sento, ho sento, ho sento...” repetia quan entregava un diàleg que no havia pogut revisar les 270 vegades que considerava oportunes.   I aleshores va passar.

Tot d’una la persona que avui m’ha fet pensar i que llavors recollia aquell diàleg, em va deixar anar les paraules més sensates i clarificadores que mai m’han etzibat: “Saps què els passa a la gent que diu ho sento més de tres vegades seguides? Que els cau un llamp al cul.”

Així, a raig i tal com sona. Però us ben juro que va ser definitiu.

De sobte vaig comprendre tot allò que qualsevol de vosaltres ja hauria comprès, però també va passar una altra cosa. Per primera vegada des que havia començat tot aquell enrenou vaig aturar-me i vaig somriure. I aleshores ho vaig entendre.

Enfotre-se’n d’un mateix és el secret, i des d’aquell dia que em miro al mirall com si la mateixa Kauffman m'hagués escollit per fer-ne una comèdia. Si aconsegueixo arrencar-me un somriure és que ja sóc un pam més a la vora de la solució, i per anar fent muscle em vaig inventar aquest blog.

Però quan flaquejo torno als orígens i llegeixo a aquella persona que m’ho va fer entendre de cop. És l’Anna Manso i estem de sort perquè acaba de publicar un llibre. Un manual que probablement ens farà a tots una mica més feliços. 

Si més no ens farà entendre que al capdavall el secret és ben senzill. Tan sols cal agafar aquella culpa enganxifosa i estabornir-la tant com calgui fins que tots plegats ens puguem pixar de riure.

DIA 29

Fa dies que dono voltes dins el meu cervell com un gat engabiat intentant trobar alguna cosa sobre la què escriure. Confesso que hi ha certs temes que ja comencen a censurar-me’ls a casa (els més divertits, se’ns dubte). Però com que no vull malmetre la imatge pública dels meus petits, intento tirar de la meva que ja fa temps que fa estralls.

El cas és que dins el cervell no hi trobo res (hi guardo poc), així que a falta d’anècdota reveladora, he decidit atacar un dels meus temes pendents: la meva incapacitat de decisió.

Mai he cregut gaire en això dels horòscops però confesso que pel que fa a decidir, servidora és balança fins al moll de l’òs. Abans de triar he d’avaluar la situació d’una manera que m’avoca irremeiablement a l’equilibri, i així és impossible decantar-se per res. Tot el que puc fer és una elaborada dissecció de la situació davant del meu partenaire, perquè deixi caure el seu dit sobre un dels platets i a cop d’estat envií a pastar fang la comissió parlamentària que porto dins.

Només aleshores podem tirar pel dret, però arribats a aquest punt comprendreu que hi ha una cosa que em suposa una dificultat absoluta. Em refereixo a l’infern d’enfrontar-me a cada una de les decisions que hem de prendre constantment pel que fa al camí de vida que triem pels nostres fills.

A quina escola el portem? A quin institut? L’apuntem a un casal o l’enviem de colònies? I a un cau o millor un esplai? La criatura hauria de fer música o anglès? Vols dir que no li convé una mica d’esport? Quin???  He pensat que podríem buscar un professor de piano que fos anglòfil. I ja posats que es vagin passant la pilota per sota les cames, no et fot! I les vacances, hauríem de trobar un lloc on poguessin fer amics. Platja o muntanya? No seria millor que coneguessin món? Marxem a l’estranger?

Marededéusenyor! Si ja em costa prou decidir què en faig del meu esdevenir, imagineu  carregar amb la responsabilitat del dels meus fills. Però sembla que això és el que toca i ara recordo un bon dia en que el meu pare se’m va asseure al davant i em va preguntar: Ho he fet bé?

Confesso que la cosa em va agafar per sorpresa i tot d’una vaig haver de fer balanç de la meva vida per intentar decidir què hauria passat si jo fos diferent. Si tenim present que servidora ja s’atabala només havent de decidir entre els plats d’una carta, comprendreu que la cosa em va ser complicada. Però vaig respondre a la pregunta i ara que sóc mare, i que puc posar-me a l’altre costat de la barrera, sé que algun dia seré jo la que m’hauré d’asseure davant els meus fills i preguntar sobre tot allò que podria haver triat precisament a l’inrevés. No sé què em respondran, i per si de cas aquí deixo aquest document on consta que tot el que vam fem, ho fèiem a fi de bé. Però hi ha una prova definitiva que només es manifestarà amb el pas del temps. Serà quan nosaltres siguem avis i veiem com els nostres fills eduquen als nostres nets. Aleshores veurem com ho fan i no caldrà preguntar-los res. Si estan contents amb el que els vam donar, ho sabrem.

Nota: A partir d'ara al DIARI D'UNA DONA EN PRÀCTIQUES l'acompanyaran els fantàstics dibuixos de l'il.lustrador Guillem Escriche. http://llapisipaper.blogspot.com.es/

DIA 28

AIXÍ ANIRÀS???!!! Amb aquest crit desesperat la meva filla ha tingut a bé alegrar-me el matí fent-me entendre la perplexitat amb que observava la vestimenta que m’acabava de posar. Confesso que mai he estat gaire hàbil en això de cuidar la imatge, però si ja em costa prou triar amb què combinar els meus sempre-eterns texans, només em falta haver de lidiar amb els prejudicis de la meva prole en temes d’indumentària.

El cas és que he decidit tirat pel dret, i simulant certa actitud ofesa, he intentat no fer cas del comentari fins que la cosa ha anat a més acompanyada d’un “ Ah no, si et fas això jo no vaig amb tu a l’escola”. I sense esma per entrar en raons a unes hores tan poc apropiades, he desistit de recollir-me el cabell per no semblar el que ella denomina “súper-mega-ultra-vella”.

En fi, el moment ha arribat, i si bé el meu petit ha intentat suavitzar la situació aclarint que “la mama només ens acompanya a l’escola i després se’n va” o el que en llenguatge clau ve a ser “tranquil.la que no la veuran gaire amb nosaltres”, he entès que acabàvem de finalitzar un etapa.

A cop de crit he passat de ser una “súper-mama” a “mama-m’avergonyeixes” i tot d’una he entès que la cosa es complicava.

I el cert és que la parauleta ja me l’he sentit dir alguna vegada. Va ser el moment en que vaig descobrir que els meus fills passaven d’observar-me a jutjar-me i coi, els nanos tenien raó. Aleshores vaig entendre que aquella prolongació materno-filial que havíem establert executant a la perfecció allò de “jo tinc fred, tu et poses la jaqueta”, havia finalitzat. Ara actuaven lliurement. Tan lliurement que fent us de la llibertat que els he inculcat, decideixen criticar-me.

Però no defallim. Criticar ve de criteri, i després d’haver llegit uns quants manuals sobre com no enfonsar-los del tot l’autoestima, entenc que tot plegat va per bon camí. De fet recordo les paraules d’un psicòleg que assentia amb un somriure cada cop que jo li explicava alguna barrabassada dels meus fills, i ell repetia... “això fan? Genial, estan súper bé. Malament aniríem si no ho fessin.”

I és que es veu que fer-se gran vol dir exactament això. Anar establint criteri. Primer a cop de mossegada per acabar utilitzant la cavitat bucal d’una manera més assenyada. Si hem arribat fins aquí, ja podem estar contents, però el que no podem és oblidar que l’objectiu sempre és el mateix. Ja ho deia Freud, s’ha de matar els pares. Així que ara que ja sabem de quin mal hem de morir...que comenci l’espectacle.

DIA 27

“T’he dit que t’estimo, avui?”.  Aquestes són les paraules que de tant en tant deixo anar als meus petits, no fos cas que una obvietat tan gran els passés desapercebuda. Però els meus ja s’han acostumat, i cansats de sentir-les, em miren amb aquella cara que va del fàstic a la resignació més absoluta i amb un to de veu exhaust deixen anar un... “ Síííí, ja ens ho has dit “. I ves por on, jo em quedo la mar de tranquil.la.

Com que feina feta no té destorb, ja fa temps vaig decidir que amb aquesta mena de mantra redimiria tots els meus pecats maternals. Valen com a tals escridassades inoportunes, càstigs desproporcionats, negligències operatives o un esgotament psíquic que en determinats moments m’impedeix raonar. És el moment del “perquè jo ho dic”, acompanyat d’un “i punt” si la cosa excedeix en molt la franja horària raonable que els meus nervis poden tolerar.

Però ves per on, a força d’anar repetint veig que alguna cosa els queda, i ara resulta que per estalviar-se la cantarella em contraataquen amb un “sí mama, ens estimes molt i nosaltres també t’estimem a tu.” I pam, sorpresa. Pel preu d’un trist consell acabo d’ensenyar als meus fills una de les coses que als humans més ens costa d’aprendre. Dir-nos que ens estimem els uns als altres, ja veus tu que difícil.  

Doncs sí. Complicadíssim. Deu ser una d’aquelles paraules que pertanyen a aquell subgrup de mots tabú on també hi encabim tots aquells que fan referència al sexe (no dels àngels) sinó dels pares. Aquest és un altre concepte que, com la paraula, tots assumim però que és rotundament immencionable. Glups.

Però tornem al que ens ocupa. Els meus petits han après a dir que m’estimen, i encara que la cosa vagi acompanyada d’un però deixem l’ipad, però per què no em puc quedar a dormir a casa de... o, no penso recollir perquè no em dona la gana, la parauleta sembla que ho fa passar tot una mica millor i mira, ajuda a perdonar els pecats filials (que també en tenen!).

I així anem passant, però a força d’anar sentit el vocable a tort i a dret, m’adono que hi ha algú que se'l mereix més que els altres. També hi és quan hi ha escridassades, junts compartim negligències i ens dividim l’esgotament psíquic no sempre equitativament. Però sovint amb tant d’enrenou per casa se’ns oblida que tot va començar amb allò del sexe dels àngels, i encara que els dos assumim que ens... dallonses i que per això estem junts, potser també hauríem d’anar practicant. Ho dic perquè la cosa també ens redimiria dels nostres pecats conjugals i perquè no fos cas que una veritat tan gran pogués passés desapercebuda.

Així que... què coi, que tampoc és tan difícil. T’he dit que t’estimo, avui?

DIA 26

L’altre dia vaig anar a un concert. Intranscendent?  En absolut. Una lliçó de vida de l’alçada d’un campanar, d’aquells que en temps medieval servien per mesurar la grandesa d’una ciutat. M’explico.

La cosa va començar quan ens van caure a les mans unes entrades per anar a un d’aquells llocs als que solíem anar, però que ves a saber quan fa que no anem, perquè sempre hi ha un altre lloc on les criatures volen anar, o qui s’ha de quedar amb els nens es veu que ha marxat. En fi, que el millor en aquests casos és que les entrades et caiguin miraculosament del cel i puguis dir allò de “ja no s’hi pot fer res”. I pam, hi vas.  

Fins aquí tot senzill, però resulta que quan hi ets, les coses no són exactament com les recordes. Ni recordes les lletres de les cançons, ni els noms dels artistes, ni les consignes que tothom crida... però dissimules i vas movent el cap procurant que no se’t noti que vens d’aquell heavy dels 80, i tot d’una et sembla que la cosa funciona perquè et sorprens preguntant-te si en el fons tampoc se’t veu tan gran. Ai... que diria aquell. No hi ha com llançar una pregunta al buit perquè la vida te la respongui i és aleshores quan vas i topes amb la contesta definitiva: El terra està ple de gots de plàstic i tu ets l’únic que fa 40 minuts que busques una paperera. Concloent.

Però la cosa no s’acaba aquí i en un gir inesperat ensopegues amb un cantant que es prepara per tocar i sembla que et mira. “Ai, vols dir...?”. I ell et somriu, i tu... “ai coi, i ara això com anava...” I ell que s’aixeca. I tu fulmines al  partenaire amb aquella mirada de “ho veus com si jo vull...”  I el noi que s’apropa i quan ja estàs celebrant que efectivament ha estat a fi de bé tot el temps que has invertit a triar el vestit que havia d’esborrar deu anys de cop, va i el marrec que t’acompanya (perquè la cangur no arriba) s’abraça al coll del cantant i es queden xerrant una estona. Els dos. Sols. A dos metres de tu que t’estàs debatent entre denunciar-lo per assetjament de menors o creuar els dits perquè la nena torni amb el número de telèfon de l’artista. Però la nena torna i el noi se’n va i tu, amb una veu que encara no t’has sentit mai, li fas per primera vegada aquesta pregunta: “qui és?” I  ella et mira amb el posat deixat d’aquells que van pel món amb un sol dígit i et diu: un, que ens va fer de monitor a les colònies. Allò és l’abisme.

Però no desesperem. Els anys també ens han servit per saber tornar a casa a una hora prudent i curiosament amb el cap fresc. Això també és nou i aprofito l’avinentesa per reflexionar. D’entrada constato que el vestit ha estat encertat perquè un amable pakistanès ha tingut el detall de regalar-me un somriure. Potser era la seva manera de dir-me en esperanto que li comprés una cervesa, però ja és ben cert que un entén el què vol entendre. I jo aquella nit vaig entendre que sí, que m’he fet gran. Que el primer concert em queda tan lluny que ja ni me’n recordo i que seran poques les vegades que la meva filla m’hi vulgui acompanyar. Però què coi, encara hi sóc i com diu un amic “jo he vingut a aquesta vida a passar les vacances”, i que millor que passar-les escoltant música. Així que últimament aixeco el cap i miro al cel a veure què cau. I mira, he estat de sort. Demà es veu que n’hi ha uns que canten i jo ja tinc el vestit planxat. 

DIA 25:

“Ja s’ha acabat el curs? No m’ho puc creure”, diu la meva filla l’últim dia d’escola mentre surt carregada amb un patracol de treballs, manualitats, un mural enorme que hem-tingut-la-sort que li toqués en una rifa, i aquells llibres mal folrats que ara fa un curs li van costar un disgust al haver d’acceptar en públic que sa mare tenia nivell zero pel que feia a treballs manuals en general i al ditxós aironfix en particular. Però els llibres han fet el seu servei i la quantitat de paper que la pobra criatura arrossega, evidencia que la cosa acadèmica ha anat prou bé.

“Què de pressa m’ha passat”,  insisteix. I tot d’una em ve al cap un dels records més punyents que hi acumulo. Va ser fa molt, un més de juny de ves a saber quin any, en el que vaig pronunciar la mateixa frase a la sortida d’una altra escola. Aquell curs també em va passar volant, i per primera vegada vaig sentir que a part de llegir, escriure i barallar-me amb un munt de números que insistien a multiplicar-se indecentment, també vaig aprendre una cosa que ja no m’abandonaria mai: vaig tenir consciència del pas del temps.

Allò va ser un abans i un després. No recordo l’abans però sé que devia ser semblant al que el meu fill viu cada dia quan pregunta: “això ho farem avui després de dormir?”  L’abans era aquell viure a la inòpia i el després... ai, el desprès! El després va massa ràpid.

De fet a mi ja fa temps que el després em corre, però ara sé que a la meva filla també li ha arribat el moment. “Quin moment?” em pregunta a cau d’orella mentre espia com escric. I jo no sé exactament què respondre, però sí sé que és un moment que recordarà tota la vida, i que algun dia, al cap dels anys, sabrà que en aquell moment es va fer gran.

Però no patim. Fer-se gran també és bo i malgrat ja he hagut d’aturar més d’una conversa pre-adolescent sota amenaça de patir un atac de cor, sé que el temps li portarà un munt de coses bones.  Aquest curs ja n’ha portat algunes. A mi també. De moment puc compartir amb vosaltres que canvio de classe i ara aniré a petar a la web del diari Ara (a la secció de criatures) on també podreu llegir-me. I us confesso que estic molt contenta. I nerviosa. Només espero que el nou curs no m’enceti gaire els colzes, que hi pugui fer alguns amics i això sí, ja posats, que tot plegat serveixi per acabar d'envellir bé.

DIA 24

Ahir vaig estar a punt de fer el ridícul. Ho puc explicar perquè en un instat de lucidesa vaig poder advertir la magnitud de la tragèdia i ho vaig aturar a temps. Es tractava de ballar. En públic! Una cosa que com que ja havia fet temps abans pensava que no em suposaria cap esforç i que el meu cos respondria harmònica i rítmicament en el moment que ho precisés. Però no va ser així. En un assaig previ vaig descobrir que hi ha certes habilitats que no tenen garantia passats més de vint anys i un castanyot de realitat em va deixar atabalada re- configurant de nou la meva llista de capacitats. 

Però com que la causa del ball s’ho valia, vaig decidir que havia arribat el moment que la meva filla passés a representar l’honor de la família. Així que la vaig vestir adequadament, vaig plantar-la a primera fila i li vaig dir: au reina, a ballar! I la nena tan contenta ho va fer la mar de bé.

Al barri hi ha de tot i aquell dia, al meu, hi havia més de 400 persones ballant per una causa solidària. Es tractava de fer una recollida d’aliments per la gent pobre. Però senyors, si pobres ho som tots. A uns els ha arribat abans mentre els altres ens mirem acollonits allò de “la nada”, i mentrestant, fem una de les coses que “els pobres” sabem fer millor: ajudar- nos els uns als altres.

Avui algú m’ha dit que en els temps que corren els desvalguts han deixat de ser invisibles. I en això estem, fent-nos visibles. Però no perquè se n’adonin aquells     que sempre ens han mirat des del seu punt de vista, sinó perquè ens veiem entre nosaltres. Perquè ens adonem d’una vegada que nosaltres som TOT el que hi ha. Que no hi ha res més i de nosaltres depèn el que volem mirar.

 “De veí a veí” com diuen per aquí al barri. Sortint a ballar pels carrers i les places. Vestits de vermell, blau o taronja però amb moltes ganes i atapeint de  petits les files del davant. I és que a ells els tocarà fer el camí de veritat, però l’empenta... l’empenta ens toca a nosaltres. Així que agafeu aire i pitgeu fort perquè tot plegat s’haurà de moure. I sobretot, que no us passi com a mi. Així que passi el que passi, feu el favor de no deixar de ballar.

DIA 23

L’altre dia vaig fer una feina. Ho comento perquè en els temps que corren el millor que podem fer és compartir les alegries, i perquè la feina en qüestió em va fer pensar.

Es tractava d’un taller de picto-escriptura per estimular la creativitat en els nens. I coi si la vam estimular, sobretot la meva. No només vaig tenir la sort que un bon grapat de nens volguessin passar una estona amb mi jugant a inventar histories, sinó que a sobre, em van tocar uns nens d’aquells de veritat. Dels que encara corren pel carrer sense ningú que els digui com s’han d’organitzar, i que decideixen en tot moment si escolten o xerren mentre jo feia malabars intentant fer-me un forat en la seva santa voluntat.  Però ho vaig fer. Em van escoltar un segon i a la veu de “ja” van començar a crear amb una facilitat que ja la voldríem molts professionals.

Avui torno de la “tarda literària” que es fa a l’escola dels meus fills i un reguitzell de textos encara em regalima cervell avall mentre em pregunto...en quin moment hem perdut tota aquesta creativitat?

En una altra sessió de picto-escriptura, una jove escriptora (molt més formosa que no pas jo) demanava als nens que inventessin un personatge. Els meus fills eren presents i estic convençuda que si s’haguessin atrevit a aixecar el braç, n’haurien dit un bon grapat. Però el que mai haurien dit era el que van sentir: un cervell amb cames i braços.

En aquell moment sé que la meva filla va tenir una epifania. Ella hauria imaginat princeses, pirates, dracs, cargols, conills o fins i tot un escamarlà, però allò... Allò era la creació d’algú que l’acabava d’inventar.

Aleshores em vaig adonar que estimular la creativitat és precisament això: recordar als nens que tenen el poder d’inventar-ho tot. Que tot és possible. Que hi ha camins, caminols, viaranys, corriols, callís i carreranys per arribar als llocs. Que si no s’hi arriba per la dreta, no cal anar a buscar l’esquerra perquè poden inventar un camí nou diferent de tots. I la meva filla se’n va adonar.

Quan al vespre li vaig demanar que inventés un personatge ja no li va caldre recordar totes aquelles coses que l’imaginari col·lectiu li havia anat abocant al llarg dels anys. Va pensar un instant i a cop d’impuls va dir: una goma que canta. I abans de decidir si aquella idea era bona o dolenta, va gaudir del plaer de saber que aquell personatge només existia gràcies a ella. Ella l’havia creat.

Torno a pensar en aquells nens moguts curulls d’idees i m’adono que estimular la creativitat és molt més que animar-los a experimentar amb el fet de ser artistes. Es ajudar-los a ser lliures. I sé que la meva filla ho va entendre. També sé que a hores d’ara segurament se’n deu haver oblidat però espero que quan sigui gran, quan les coses se li torcin i no li convingui algun dels camins que la vida li oferirà, recordi aquell cervell amb peus i mans i s’atreveixi a crear. I és que senyors, d’això serveix la creativitat, per obrir una finestra amb la que inventar-se el món. I en els temps que corren, el millor que podem fer pels nostres petits és donar-los la confiança de saber que poden fer-ho.  Perquè d’una cosa estic segura i és que el món, ens agradi o no, se l’hauran de tornar a inventar.

DIA 22

Avui he tingut un d’aquells dies que comencen cap per avall. Just quan més coses tenia per fer, va i el destí m’ofereix una jornada sorpresa d’aquelles que es fan i desfan a la seva santa voluntat. La cosa ha començat amb un clàssic: un incident domèstic (amb nom i cognoms de partenaire) que m’ha deixat sense claus. Collonut!

Sempre he pensat que els canvis eren bons, així que un cop passat l’impuls inicial d’esgargamellar-me escridassat al causant de la meva inoportuna “desplanificació”, he acceptat rendir-me i veure què passava. L’objectiu era clar: havia d’aconseguir unes altres claus i per fer-ho hauria de travessar mig Barcelona. Paciència. Estava decidida a prendre’m les coses a l’estil “que faig jo ara a l’aeroport si encara falten dues hores perquè surti l’avió”, i tan de cara m’hi he posat que mira, he decidit acabar de rebentar la rutina tot anant a esmorzar.

Trio un bar a l’atzar i quan sec descobreixo una pila de llibres que s’ofereixen als clients. M’agrada la iniciativa i a falta de diaris (sempre ocupats) en trio un i el fullejo.  La cosa comença així: “en este libro se va a tratar el tema angélico de una manera assequible para todos. No va a haver palabras estrañas y si las hay se explicaran con detalle. Además, en el caso de que algo no quedase suficientemente claro, al final del libro se ofrece una página web y una dirección a donde podrá hacernos llegar las dudas que le haya suscitado este escrito.”

Com negar-s’hi.  Pel preu d’un tè estic a punt de descobrir els misteris de la jerarquia angelical. M’entrego devota a la lectura, però ja és ben cert que la realitat supera la ficció i acabo rendint-me a una conversa al meu costat que supera en molt la narració que tinc entre mans. “Todos estamos en el filo de la navaja. En un momento dado, no sabemos qué podemos hacer” L’alarma amb la que detecto material susceptible de ser utilitzat, se’m dispara. Abandono per un moment el tema dels àngels (que tenen fama de perdonar-nos-ho tot), i em disposo a escoltar, quan veig que la cosa evoluciona i un altre subjecte se m’adreça directament, buscant la meva complicitat per manifestar el seu desacord amb la conversa anterior i aprofita per teoritzar sobre la crisis en general i la incultura en particular. Un espectacle.

A aquelles alçades ja no recordo ni les claus ni què dimonis hi feia jo allí. Ja no quedava cap rastre de la pressa amb la que m’havia aixecat i em deixava portar per la generositat comunicativa de la gent que apareixia al meu voltant.

Però el meu grau de civisme sempre acaba boicotejant-me,  així que no trigo gaire a continuar el meu periple i al cap de poc assoleixo el meu objectiu. Tinc unes noves claus i per un instant sóc conscient que podria tornar a casa de pressa per recuperar el temps perdut (que diria Proust), però per sort reacciono a temps i em quedo allà on sóc a veure què s’hi dona. I les coses van passant. Diferents, imprevistes, com en aquells aeroports en els que acabes fent ves a saber què, que mai t’hauries imaginat.

Però per si encara no ho havia entès, el destí em donava una última oportunitat per copsar la contundència del missatge. A l’autobús de tornada, un amable senyor s’asseu al meu costat i em deixa anar: “La pressa no existeix. Ens la posem nosaltres” I què li he de dir... Però aleshores continua explicant amb els ulls més brillants que segurament ha tingut mai, que amb els anys ell ha après a viure a poc a poc. “El cotxe el tinc aparcat i els taxis no existeixen. És com anar a un convit i voler tastar tots els plats. Al final, quan algú et pregunta què has menjat, dius: no ho sé”. “El que t’agradi de la vida aprofita-ho al màxim, i el que no, ho llences.” Per un instant he estat temptada de saltar-me la parada i continuar escoltant aquell home content, que segurament feia poc havia descobert que tot el temps que li quedava era seu. Però em semblava que ja estava tot dit.

He baixat de l’autobús i tot caminant finalment cap a casa m’he adonat que de tot allò que havia de fer ja no me’n recordava. Però havia après dues coses. La primera era que dec fer cara de bona persona perquè veig que la gent de seguida em parla; i la segona és que de tant en tant, només de tant en tant, el destí té ganes de jugar i amb la complicitat d'un partenaire despistat ens amaga, per exemple, les claus. 
Només lamento no saber com acabava aquell llibre dels àngels. Però d’una cosa estic segura, i és que el meu, avui, estava de guàrdia.

DIA 21

Mentre pensava de quina de les meves misèries personals podia estirar per fer-ne alguna cosa  divertida, se m’ha ocorregut demanar consell. He tirat del que tenia més a mà, i ves per on m’hi he trobat el meu fill. Últimament passem moltes hores junts: ell, jo i el munt de virus que s’han instal·lat inoportunament al seu cos. Així que m’hi he apropat i li he preguntat de què podia escriure. Òbviament ell ha proposat que de pirates, però com que he considerat que d’això la premsa escrita ja en va prou farcida, li he fet entendre que havia de ser alguna cosa de la meva vida. “Ah, de tu i de mi” ha contestat. I  pam, ja tenim el primer tema. A ulls del meu petit, servidora no té més vida que la que li pertany a ell. Però no acaba aquí la cosa. Immediatament la criatura ha estat víctima d’una epifania i ha tingut a bé oferir-me un tema per reflexionar. “Pots parlar del que fem junts: jo jugo a la wii i tu fas la casa”.

Glups! Com si es tractés d’una pel·lícula de terror, en uns segons m’ha passat pel davant tota la meva vida maternal. Allò era el final. Segur.

Val a dir que de la seqüència d’imatges n’he exclòs aquelles que fan referència a la meva prometedora carrera professional com a escriptora d’èxit fins a... “la que fa la casa”. Una trama massa truculenta que podria acabar amb sang i fetge o amb un personatge irremeiablement abocat al desequilibri emocional. Ai! Però tornem  al que realment ens ocupa.

Aquelles paraules contenien un missatge ocult. Per un instant he estat a punt d’arrencar-me les vestidures (entenguis com a tal el davantal) i llançar-me als braços d’aquell nen abandonat a mercè de les noves tecnologies que amb un missatge encriptat reclamava l’atenció de la seva mare. Però per sort ho he aturat a temps.

Tot d’una he recordat la frase d’una pel·lícula francesa que sovint utilitzo a mode de mantra: “jusqu’à ici, tout va bien”*, va repetint un personatge mentre cau des d’un edifici, a mida que deixa enrere les diferents plantes. La patacada, tranquils, que tard o d’hora ens la fotrem. Però de moment el meu fill m’ha fet saber que fins aquí, tot va bé. Ell va fent la seva vida mentre jo faig... LA CASA. I què més hauria de fer? Un cop li he ensenyat les quatres coses imprescindibles: caminar, menjar, esternudar i fer servir el mateix orinal que els grans, poca cosa més em queda. Ara toca creuar els dits, fer-se a  un costat i acceptar que ens agradi o no, acaba de començar una nova etapa.

*”La Haine” de Mathieu Kassovitz, 1995

  DIA 20

L’altre dia va passar. Així, per casualitat, com qui no vol la cosa. En un escenari qualsevol: la porta de l’escola. Parapetada amb diverses opcions de berenar per tal de no ser escridassada i observant amb aquell plaer íntim, pervers i francament malaltís, com alguna altre mare que no era jo, patia les inclemències del seu petit.

Tot d’una, la mare psicològicament torturada va claudicar. Ja no tenia forces per continuar argumentant i en un deixar-se anar cansat, ho va dir. Em va mirar defallida i va etzibar: “A tu això segur que no et passa. Tu no deus perdre mai els nervis. Se’t veu sempre tan tanquil.la”. Aix... Encara ara ressonen en el meu cervell aquelles divines paraules. Ara no em feu dir si van ser exactes però el missatge era molt clar: jo ho feia la mar de bé.

En fi, què us he de dir. Ho havia aconseguit. Després de tants esforços havia aconseguit dissimular el monstre terrible, tirànic, histèric i desequilibrat que habita dins meu cada cop que els meus petits tenen a bé activar-ne el dispositiu. Perquè senyores, desenganyem-nos, en això de la maternitat hi ha una veritat com un temple. I és que sense saber com, un cop parim, a part de la llet que miraculosament ens puja al pit, també ens comença a créixer un monstre a dins que apareix i desapareix a voluntat del nostres fills.

Però no patiu, hi ha remei.

Com en tantes altres coses a la vida sempre hi ha una solució. I com que jo ja dec estar en l’últim trimestre del primer curs, del primer cicle de...en fi, que ja he aprovat tres o quatre parcials, a força de colzes he aconseguit memoritzar-la: Sentit de l’humor.

Exacte, l’humor és una arma letal que vaporitza a l’instant qualsevol enfrontament amb el que els nostres infants ens vulguin entretenir. Així, cada cop que de forma aleatòria i totalment inesperada un dels meus petits decideix muntar un sidral enmig del carrer per fer saber al món sencer QUE ELL TÉ SET I LA SEVA SANTA MARE NO LI HA PORTAT AIGUA, servidora veu aquell monstre apropant-se i pam! Executo el mode gang Style, la macarena o el ritme de torn que sigui. La qüestió és una derrapada a temps per evitar la col·lisió materno-filial i tot ballant el ritme de moda, aconsegueixo que el meu petit s’oblidi de l’aigua i abandoni tota l’artilleria que tenia preparada, per un nou i desesperat objectiu: MAMA VOLS PARAR!!!!

Confesso que la mirada dels meus petits veient com la seva mare fa el ximple en públic, em provoca un plaer indescriptible. Allargar-ho uns segons em permet que jurin i perjurin qualsevol de les coses pendents de caire domèstic que sempre tenim entre mans. Però tampoc vull traumatitzar-los, així que en un acte d’infinita bona voluntat aturo la meva performance particular, i els meus fills enfilen ordenadament i amb pas ferm cap a casa. El que abans era un trànsit feixuc i esgotador, ara és un caminar veloç amb l’únic objectiu d’arribar ràpid per tancar-me.

L’estratègia mai falla. I si abans m’esgargamellava intentant reconduir el caos universal, ara tiro pel dret i me’n foto de la vida sortint per alguna drecera. Si un problema em ve de cara, jo l’espero de costat, amb les mans aixecades, el genoll enlaire i cert moviment de maluc. Ole! I els meus fills, a força de compartir vida, ja s’han fet a la idea que en la roda de la fortuna els ha tocat aquesta mare.

Però les coses no deuen anar tan malament perquè un cop arribats a casa, ja ningú recorda aquell problema que havia estat a punt d’ocasionar mals majors. Ningú s’enfila a la pica per beure aigua. Ningú protesta perquè està cansat ni es llença al sofà. De fet els dos s’apropen cap a mi i mirant-se de reüll conscients que només es tenen l’un a l’altre per suportar tan feixuga càrrega, somriuen fluixet i s’atreveixen a dir: mama, ens fas riure una altra vegada.