DIA 21
Mentre pensava de quina de les meves misèries
personals podia estirar per fer-ne alguna cosa divertida, se m’ha ocorregut demanar consell.
He tirat del que tenia més a mà, i ves per on m’hi he trobat el meu fill.
Últimament passem moltes hores junts: ell, jo i el munt de virus que s’han instal·lat
inoportunament al seu cos. Així que m’hi he apropat i li he preguntat de què
podia escriure. Òbviament ell ha proposat que de pirates, però com que he
considerat que d’això la premsa escrita ja en va prou farcida, li he fet
entendre que havia de ser alguna cosa de la meva vida. “Ah, de tu i de mi” ha contestat.
I pam, ja tenim el primer tema. A ulls
del meu petit, servidora no té més vida que la que li pertany a ell. Però no
acaba aquí la cosa. Immediatament la criatura ha estat víctima d’una epifania i
ha tingut a bé oferir-me un tema per reflexionar. “Pots parlar del que fem
junts: jo jugo a la wii i tu fas la casa”.
Glups! Com si es tractés d’una pel·lícula de
terror, en uns segons m’ha passat pel davant tota la meva vida maternal. Allò
era el final. Segur.
Val a dir que de la seqüència d’imatges n’he
exclòs aquelles que fan referència a la meva prometedora carrera professional
com a escriptora d’èxit fins a... “la que fa la casa”. Una trama massa truculenta
que podria acabar amb sang i fetge o amb un personatge irremeiablement abocat
al desequilibri emocional. Ai! Però tornem al que realment ens ocupa.
Aquelles
paraules contenien un missatge ocult. Per un instant he estat a punt d’arrencar-me
les vestidures (entenguis com a tal el davantal) i llançar-me als braços
d’aquell nen abandonat a mercè de les noves tecnologies que amb un missatge
encriptat reclamava l’atenció de la seva mare. Però per sort ho he aturat a
temps.
Tot d’una he recordat la frase d’una pel·lícula
francesa que sovint utilitzo a mode de mantra: “jusqu’à ici, tout va bien”*, va repetint un personatge mentre cau
des d’un edifici, a mida que deixa enrere les diferents plantes. La patacada,
tranquils, que tard o d’hora ens la fotrem. Però de moment el meu fill m’ha fet
saber que fins aquí, tot va bé. Ell
va fent la seva vida mentre jo faig... LA CASA. I què més hauria de fer? Un cop
li he ensenyat les quatres coses imprescindibles: caminar, menjar, esternudar i
fer servir el mateix orinal que els grans, poca cosa més em queda. Ara toca
creuar els dits, fer-se a un costat i acceptar
que ens agradi o no, acaba de començar una nova etapa.
*”La Haine”
de Mathieu Kassovitz, 1995
