DIA 32
El cas és que disposo de 48h per fer la meva santa voluntat i
coi, així de cop, no es veu tan fàcil. D’entrada intento picar alt i
m’organitzo un sarau nocturn per allò de “oju,
que torno a pista”. Però glups, l’amiga estupenda i soltera que m’he buscat, va
i em pregunta subtilment si no hi puc enredar algú més. Com???!!! Que no en té
prou amb mi? Però es veu que no. I tot d’una recordo que jo a les nits sóc d’aquelles
a les que els agafa son. Casumtot. Amb la il·lusió que em feia un fever night. Però no desesperem, sóc
dona de dia i després d’haver preparat en un temps rècord 3 dinars, 2 sopars, 2
esmorzars i 2 berenars, em planto a les 9:30h del matí amb la feina feta
disposada a llegir el diari en un bar.
I coi si el llegeixo. Dos cops! Del darrera
al davant i del davant al darrere; i per primera vegada en molt de temps deixo
de veure el món en titulars i m’aturo en una pàgina últimament desconeguda: la
cartellera. Ooohh!!! Si em punxen no em treuen sang. I no només per la cosa del
cine sinó perquè quan arribo a casa tot està impecable, exactament com ho he
deixat.
A partir d’aquí tot esdevé confús: dinar amb
amiga, una mica de vermut, xerrar una estona, més vermut, provar a veure de què
va allò amb el que juguen els nens a la pantalleta, caram com enganxa, corre
que comença la pel·lícula, una copeta de vi, ningú al sofà, va un
capítol... I l’endemà t’aixeques amb un
únic pensament. Fins a quina hora puc dormir si no em desperta ningú?
Obrir els ulls i llegir és el que imagino
deuen fer els Déus de l’Olimp, i com que avui jo no sóc menys, obro el llibre de
la Munro i acabo petant amb Punset. “la gente, en este siglo XXl, ya no ejecuta
sus tareas de una en una”, diu. I ves per on descobreixo que el
que pensava seria un cap de setmana dedicat a enyorar i somicar, s’ha convertit
en el que ell denomina moment de consciència plena. Consciència plena en mi, és
clar. Que a part de mare i esposa (sense papers) també sóc jo. I quan servidora
i jo ens quedem a soles, ens hi sabem estar.
I això és bo. Perquè els nens sé que me’ls tornen
però tard o d’hora també marxaran, i saber que una està a gust amb si mateixa
dóna certa confiança. Què voleu, la vida l’anem omplint d’allò que arrepleguem
però al capdavall, el que ens queda som nosaltres. Una miqueta de consciència
plena és potser el que ens cal per agafar forces. Això i aquella distància amb
la que de sobte ens podem mirar l’enrenou en el que estem enmerdats. Si
aleshores decidim que volem tornar-hi podrem respirar tanquils. De moment, l’hem encertat.
Dibuix de Guillem Escriche llapisipaper.blogspot.com